Jaume Aymà i Mayol

BIOGRAFIA DE JAUME AYMÀ MAYOL

Síntesi

Jaume Aymà Mayol (Barcelona, 1911 – Sant Cugat del Vallès, 1989).

Professor de català i editor.

Creu de Sant Jordi.

Professor de català de la Generalitat des de l'abril de 1932.

Com a editor, a partir de 1939, va ser pioner de les edicions catalanes.

(Les Terres Catalanes, Col·lecció Guió d'or, Espriu…)

En l'última etapa va editar un bon nombre d'autors exiliats, com Ramon J. Sender, Rosa Chacel o Rafael Olivar Bertrand.

El febrer de 1976 va reïngressar a la Diputació de Barcelona i en va ser el Cap de l'Oficina de Català fins a la jubilació el 1981.

Primers anys (1925 - 1931).

Als 14 anys va començar a escriure articles de diversos temes i també humorístics, principalment a La Campana de Gràcia i a L'Esquella de la Torratxa.

També, va ser col·laborador habitual de Popular Film sobre temes cinematogràfics.

Professor de català (1931 - 1939).

El 1931 va ser alumne de Pompeu Fabra, amb qui sempre va mantenir una estreta relació, explicada en diverses conferències i articles, com el publicat a La Vanguardia el 20 de febrer de 1968 amb motiu del Centenari de Pompeu Fabra.

El mateix any 1931 va començar a exercir ja com a professor.

L'any 1932 va aprovar les oposicions com a professor de català de la Generalitat, i va ser destinat a la Secció d'Ensenyament per Correspondència de l'Extensió d'Ensenyament Tècnic que dirigia Emili Vallès.

A més va donar classes a altres institucions públiques, com el Grup Benèfic de Protecció a la Infància del Poble Nou, els Cursos Populars, els Estudis Universitaris per a Obrers de la Universitat de Barcelona i l'Escola Normal del Magisteri, i el 1938 va ser designat professor dels Instituts de Segon Ensenyament.

També, va ser professor a associacions privades com l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana, Ateneu Polytechnicum, Ateneu de la Lliga Catalana, Palestra i Feminal.

El 1935 va publicar el llibre Exercicis d'ortografia catalana, editat per Editorial Columna.

En aquests anys va continuar escrivint articles, ara centrats en la llengua i en la història del teatre català, a La Publicitat, Meridià i Revista de Catalunya.

Acabada la guerra, per la seva condició de funcionari de la Diputació i a l'espera del que decidís el Tribunal de depuracions, se li va permetre continuar treballant, ara com a professor de castellà i d'història a l'Escola del Treball. No obstant això, al principi se li deduïa una bona part del sou com a contribución voluntaria a la reconstrucción del Estado. Després, el seu treball va quedar com a colaboración voluntaria y desinteresada -és a dir, sense sou- i finalment, a l'octubre de 1942 se li va comunicar que es suprimien les seves classes

Editor (1939 - 1975).

A l'abril de 1939 va començar la seva activitat editorial -que va haver de simultaniejar amb les classes a l'Escola del Treball- juntament amb el seu pare Jaume Aymà Ayala, antic deixeble d'Eudald Canibell a l'Institut Català de les Arts del Llibre.

En l'activitat editorial hi ha diverses etapes:

1) Editorial Alcides (abril de 1939 - març de 1940).

Fundada juntament amb els antics directius de la Protectora de l'Ensenyança Catalana, Josep Maria Girona Cuyàs, Tomàs Iduarte i Josep Parunella.

Al mateix mes d'abril van publicar Rinconete y Cortadillo, de Cervantes.

I, al juliol va aparèixer el primer llibre en català després de la guerra (i últim durant un bon temps). Va ser Mes Eucarístic de Maria, del Pare Lluís Otzet, que havia mort el gener de 1939, víctima d'un bombardeig.

En principi havia de ser només un Recordatori de la Primera Comunió del nebot del Pare Otzet, i com a tal es va sotmetre al Nihil Obstat del Bisbat de Barcelona.

Un cop autoritzat pel Bisbat, i amb l'excusa que era només un Recordatori per a repartir a la família, no el van sotmetre a la censura del govern. I es va acabar publicant, sense permís, un llibre d'una extensió de 237 pàgines i amb una tirada de 125 exemplars.

Després, ja no van poder publicar quasi res més. Només, almenys que en quedi constància, un Calendario Instructivo i un recull de Canciones Navideñas.

2) Editorial Atlántida (abril de 1940 - juliol de 1941).

Tancada l'Editorial Alcides, Jaume Aymà Ayala i Jaume Aymà Mayol van fundar l'Editorial Atlántida, i van crear les primeres col·leccions: Muérdago, Colibrí, Estela i Serena.

Entre altres autors van publicar Honoré de Balzac, P'u Sung Lin, Alfred Vigny, Jacint Verdaguer (en castellà) i clàssics castellans.

3) Ediciones Aymá (agost de 1941 - juliol de 1946).

Continuació d'Atlántida, i amb la incorporació com a socis d'Agustí Badia Vivó, el seu fill Antoni Maria Badia Margarit, Mariano Espinal Armengol, i el dibuixant Joan Vila Pujol (D'Ivori).

El gran èxit comercial va ser Lo que el viento se llevó, de Margaret Mitchell, editat el 1943, però que també va topar amb les estranyes incongruències de la censura.

La pel·lícula estava prohibida (no es va autoritzar fins el 1950).

L'octubre de 1941, en canvi, es va autoritzar una adaptació teatral dirigida per Cayetano Luca de Tena al Teatro Español de Madrid, que depenia de la Falange. I que va ser un fracàs rotund.

El 1943 la censura va autoritzar sense problemes la publicació de la novel·la per part d'Ediciones Aymá.

Va ser un èxit de vendes i en poc temps es va esgotar l'edició i es va preparar una segona, que s'havia de presentar altre cop a la censura, encara que fos el mateix contingut que ja havia estat autoritzat (això era obligatori en tots els casos de reedicions).

Aquesta segona edició va ser prohibida íntegrament, el que significava un gran perjudici econòmic, al marge d'altres consideracions.

Per poder publicar el llibre, Jaume Aymà va contactar amb diverses persones que poguessin tenir alguna influència. I, per a més sorpresa, el tema va arribar fins al ministre d'Exteriors, Gómez Jordana, probablement a través del català Eduard Aunós, llavors ministre de Justícia.

Gómez Jordana volia establir bones relacions amb els Estats Units, donat el tomb que havia donat la II Guerra Mundial. El ministre va fer veure als responsables de la Vicesecretaría de Educación Popular que resultava molt inoportú en aquelles circumstàncies prohibir una novel·la de tant d'èxit als Estats Units.

Finalment la segona edició va ser autoritzada, i ja no hi va haver més problemes en les successives reedicions, que van arribar fins als anys 60.

Però el Governador de Barcelona, Correa Veglisson, molt més pròxim a l'Alemanya nazi que als Estats Units, va convocar els principals editors a la seu del Gobierno Civil per comminar-los a que fos l'última vegada que se saltaven la seva autoritat, i els va dir que els editors que publicaven llibres com Lo que el viento se llevó, "merecían todas las penas del infierno".

Un altre cas semblant va ser el de la publicació de Mi hijo Franklin, de Sarah Roosevelt, biografia del president dels Estats Units, Franklin Roosevelt.

El llibre va ser prohibit el 23 de març de 1943. Probablement per les mateixes raons, la prohibició va ser revocada per la Vicesecretaría de Educación Popular, el 8 de maig següent.

Jaume Aymà estava tan escamat amb els canvis de criteri de la censura, que va portar la revocació de la prohibició a la notaria de Ramon Faus perquè en quedés constància en una acta de protocol·lització.

Pel que fa a l'edició en català, no es podia publicar res. Només amb comptagotes si eren d'autors clàssics i amb normes prefabrianes. Però alguns editors van publicar edicions clandestines, amb peus d'impremta falsos, tant pel que feia als noms de les editorials, com els de les impremtes i els anys d'edició.

Aymà va publicar clandestinament: L'aperitiu, de Josep Maria de Sagarra; L'íntim recés, de Josep Gimeno-Navarro; Imatges solitàries, de Lluís Gassó Carbonell; i Lassitud, de Cèsar Noguer.

En castellà, tot i els problemes, es van poder editar un bon nombre de llibres.

Per posar alguns de destacats:

La col·lecció Barcelona histórica y monumental, dirigida per Agustí Duran i Sanpere. (Els últims volums els van editar per a Editorial Montaner y Simón, un cop acabada l'activitat a Ediciones Aymá).

Filosofía de la composición, d'Edgar Allan Poe.

Vidas inglesas, d'Augusto Assía, que va ser distribuït a diverses personalitats britàniques, com el Primer Ministre Attlee.

Treinta y nueve escalones, de John Buchan.

Pensamientos, de Chamfort.

El hombre que sabía demasiado, de Gilbert K. Chesterton.

Iniciación en la historia literaria universal, de Samuel Gili Gaya.

Las prosas, de Stéphane Mallarmé.

Cinco aspectos del amor, Memorias, i Siempre ocurre lo inesperado, d'André Maurois.

Cuentos hindúes.

L'activitat editorial també li va permetre a Jaume Aymà poder ajudar un bon nombre de persones represaliades i que tenien prohibit exercir el seu treball com a professors o escriptors.

És el cas del professor Luís Gil de Vicario, a qui va publicar el 1942 dos llibres d'un curs de dibuix geomètric -un tema completament allunyat de la orientació de l'editorial-, o de les traduccions encarregades, per exemple, a Josep Maria Girona Cuyàs, Josep Farran Mayoral, Agustí Esclasans o Emili Vallès, i a d'altres que fins i tot havien de firmar amb nom fals, com Pau Romeva, els germans Lluis i Ramon Palazon Bertran i Pere Pagès (Víctor Alba), condemnat a presó a la Model de Barcelona, i a qui li passava la feina clandestinament.

Això passava als anys 40, però es va tornar a repetir el 1956 amb Ferran Canyameres, que va fer la traducció de El bon assassí, d'Antoon Coolen, també a la Presó Model.

Al marge de l'activitat editorial, Jaume Aymà, que tenia una bona relació amb el Consulat del Regne Unit, també anava donant classes de català i de literatura i història de Catalunya, de manera clandestina, al London Club, entitat relacionada amb l'Institut Britànic.

4) Aymá Editor (abril de 1946 – juny de 1951) i Aymá Editors (juny de 1951 - maig de 1956).

Formada exclusivament per Jaume Aymà Mayol i Jaume Aymà Ayala.

Potser va ser l'època de més rellevància.

Pel que fa a l'edició en català:

Primer llibre d'un autor contemporani autoritzat per la censura. Va ser Petit món enfebrat, de Maurici Serrahima (1947). A partir d'aquí ja van anar autoritzant algunes coses, però en una proporció que no arribava ni al 10% de les peticions enviades a censura pels editors catalans, i mai amb cap criteri coherent ni cap explicació, el que feia augmentar les dificultats.

Es van arribar a denegar l'autorització d'obres des de Pitarra -El castell dels tres dragons va ser autoritzada uns mesos després de la denegació-, fins a Rubió Tudurí o Miquel Llor.

(En castellà es va prohibir una innocent Autobiografía de un perro, de Salvador Cuixart, que Jaume Aymà volia publicar amb motiu d'una exposició canina a Barcelona.

I el 1963 va arribar l'autorització de la publicació de El mayor de los Ferchaux, de Georges Simenon, que havia estat portada a censura, i denegada, el 1951).

Col·lecció Guió d'Or (1947-1955), d'història de Catalunya. Amb autors com Jordi Rubió Balaguer, Ramon d'Abadal, Joan Ainaud de Lasarte, Frederic-Pau Verrié, Miquel Coll Alentorn, fins a un total de 12 llibres. En una segona època se'n van publicar tres més el 1961 i 1962.

Creació del Premi Joanot Martorell (1947) i primera Nit Literària de Santa Llúcia (1951).

Jaume Aymà va convocar el Premi Joanot Martorell el 1947 i el 1948 sense autorització governativa. Després de dos anys de prohibició expressa, es va reemprendre conjuntament amb Editorial Selecta (de Josep Cruzet) el 1951. Aquest any l'acte es va cel·lebrar el 13 de desembre, amb la concessió també del Premi de Poesia Óssa Menor, de l'editor Pedreira, el que va constituïr la Primera Nit Literària de Santa Llúcia.

Van formar part dels jurats del Premi Joanot Martorell personalitats com Ramon Aramon, Jaume Bofill Ferro, Salvador Espriu, Joan Fuster, Joan Oliver, Josep M. de Sagarra, Maurici Serrahima o Carles Soldevila.

I van guanyar el premi, entre d'altres, Maria Aurèlia Capmany, Josep Pla, Josep Maria Espinàs, Manuel de Pedrolo, Joan Sales… fins el 1959.

El 1960 Joan B. Cendrós amb un grup de personalitats del món empresarial i del mecenatge cultural -entre els quals, els futurs fundadors, juntament amb J.B. Cendrós, d'Òmnium Cultural, Lluís Carulla, Fèlix Millet, Pau Riera i Joan Vallvé- van crear el Premi Sant Jordi de Novel·la, amb una dotació econòmica molt superior, i amb la intenció que formés part també de la Nit de Santa Llúcia.

Per aquest motiu Jaume Aymà i Josep Cruzet van decidir no convocar més el Joanot Martorell, tant per la impossiblitat de competir-hi econòmicament, com perquè van considerar inviable que es convoquessin dos premis simultàniament, tenint en compte els problemes de tot tipus que afectaven l'edició de novel·les catalanes.

L'Art Català. (1954). Col·lecció de divuit fascicles dirigida per Joaquim Folch i Torres i amb edició de Frederic-Pau Verrié.

Col·lecció El Club dels Novel·listes (1955-1959), amb l'objectiu de donar a conèixer els nous novel·listes catalans.

Es va encomanar la direcció literària a Joan Oliver, amb la col·laboració de Xavier Benguerel i Joan Sales. Sales es va encarregar també de la promoció, i de l'organització d'una ingent quantitat d'actes de divulgació arreu de Catalunya.

A més dels mateixos Xavier Benguerel i Joan Sales (amb la primera edició d'Incerta Glòria), també es van publicar obres de Jordi Sarsanedas, Josep Maria Espinàs i Blai Bonet, entre d'altres.

L'única excepció amb autors no catalans va ser El bon assassí, d'Antoon Coolen, traduïda per Ferran Canyameras, en un intent de popularitzar la col·lecció amb autors de renom internacional i alhora de promoure també els traductors.

El 1959, després que Aymá Editores s'hagués convertit en S.A. van arribar a un acord pel que J. Oliver, X. Benguerel i J. Sales van continuar la col·lecció com a editorial independent.

Altres llibres destacats:

Gaudí i la Sagrada Família, per Cèsar Martinell.

Barcelona vista per Dionís Baixeras, per Agustí Duran i Sanpere.

Les terres catalanes, per Pere Blasi.

L'humor a la Barcelona del noucents, amb dibuixos de Xavier Nogués i una sel·lecció de textos per Miquel Llor.

Primera història d'Esther, i Ariadna al laberint grotesc, de Salvador Espriu.

L'hostal de la Glòria, de Josep Maria de Sagarra.

Poesia de Pere Quart, de Joan Oliver.

I en l'edició en castellà:

Col·lecció de 73 llibres de Georges Simenon (1948-1953), traduïts per Ferran Canyameres i amb portades de Daniel Giralt Miracle.

Ferran Canyameres, exiliat a França, va fer amistat amb Georges Simenon durant la II Guerra Mundial, i Simenon li va cedir els drets exclusius d'edició de la seva obra a Espanya per quan pogués tornar de l'exili. Davant la impossiblitat que Canyameras tornés, Carles Sentís va intentar aconseguir els drets. Però Simenon es va mantenir ferm, i li va dir a Sentís que preferia que no es publiqués la seva obra a Espanya, abans que revocar-li els drets a Canyameras.

Finalment, Canyameras va passar els drets a Jaume Aymà, mentres no pogués establir-se a Catalunya com a editor. Això va passar el 1953, i a partir d'aquest any va anar editant altres obres de Simenon des de la seva editorial Albor.

Col·leccions Odisea i Los caminos de la vida, de divulgació de viatges i altres cultures de tot el món, fins a un total de 34 volums, amb títols tan suggeridors com:

Bolahun; un médico entre los brujos, de Werner Junge.

Ciudades muertas, pueblos desaparecidos, de Gordon Cooper.

Hacia la conquista del universo, de Tomàs Mur Vilaseca.

Soledades árticas, de l'Almirall Lord Mountevans.

Tensing del Everest, d'Yves Malartic.

Viajes por los mundos sumergidos, de Philippe Diolé.

Col·lecció Vivir es saber, saber es vivir. 24 títols de temes de salut, psicologia, bones maneres, i el que ara en diriem d'autoajuda. L'autor més publicat va ser Noel Clarasó, i la col·lecció va obtenir un èxit inesperat.

Col·lecció Jeep, d'aventures, per a infants i adolescents, com Colmillo blanco, de Jack London, o Las minas del Rey Salomón, de Henry Rider Haggard. En aquest llibre es va utilitzar una traducció anterior d'Agustí Calvet (Gaziel), però hi figura com a A.L.M.

Llibres sobre art i història.

Barcelona, divulgación histórica, d'Agustí Duran i Sanpere. (Textos de l'Institut Municipal d'Història de la Ciutat, emesos per Ràdio Barcelona).

El arte modernista catalán, de Cirici Pellicer, prohibida en català, i Premi de la Fira de Mostres de Barcelona i Mención de Honor del Instituto Nacional del Libro Español.

La Eucaristía en el arte español, de Manuel Trens.

Panorama del Universo, de Frederic Armenter de Monasterio.

Pequeña Historia de la Humanidad Medieval, d'Enric Bagué.

Panorama de la historia del mundo, de René Sédillot.

Llibres de pel·lícules, en la vessant més comercial de l'editorial.

Des de Quo vadis, d' Henryk Sienkiewicz a Los tres mosqueteros, d'Alexandre Dumas, passant per El padre de la novia d'Edward Streeter o La gran prueba, de Jessamyn West.

Felicitacions de Nadal. Encara que no formin part del catàleg d'edicions, també són destacables els fullets d'algunes felicitacions de Nadal i Any Nou, tant pel textos d'Agustí Duran i Sanpere, com per les il·lustracions i els temes.

Per exemple:

El 1944, La historia al servicio de la fantasía, amb un gravat sobre l'ocupació de Barcelona per Felip V i un text d'explicació.

El 1949, Un bombardeo en un abanico, sobre els bombardejos de Barcelona de 1842-43, amb dibuixos d'Antonio Borrego.

I també, el 1950, La nit de Nadal l'any 1351, sobre l'assassinat de l'Abat Biure al Monestir de Sant Cugat del Vallès, i el 1957, Viatges a la lluna.

Col·laboradors de l'editorial.

Durant els anys 40 i 50 s'hi van incorporar com a assessors, traductors, correctors o il·lustradors, a més d'altres ja esmentats, persones de la importància de Ramon Aramon, Josep Maria Ainaud de Lasarte, Bartomeu Bardagí, Guillermo Díaz Plaja, Daniel Giralt Miracle, Julio Gómez de la Serna, Edmon Vallès o Frederic-Pau Verrié, amb un record especial al que va ser gran amic i delegat d'Aymà a Madrid des dels primers 40 fins a la seva mort, el març de 1963, Federico Martínez de la Madrid, que havia de fer-se càrrec de totes les tribulacions burocràtiques amb els ministeris i sobretot de les relacions, oficials i extraoficials, amb els responsables de la censura.

5) Aymá S.A. Editora (maig de 1956 - novembre de 1962).

El 1956, Jaume Aymà Ayala i Jaume Aymà Mayol van acordar amb l'empresari i financer Fèlix Escalas Fàbrega -que ja venia col·laborant econòmicament amb l'editorial de feia uns anys-, la transformació de la Societat Limitada en Societat Anònima, amb la incorporació del també financer Antonio Gandarias Urquijo, amic de Fèlix Escalas.

L'accionariat el van completar, com a socis minoritaris, Consuelo Buisán Vidal, Ricard Farran Riba, Carmen Mate Torres, Josep Roldàn Roca, Rafael Salvà Balaguer i Santiago Soto Villena.

En aquest període els problemes econòmics, lluny de solventar-se amb la creació de la S.A., es van agreujar, en bona part pel Pla d'Estabilització del Govern que va

causar un important augment dels costos i un descens de les vendes, i va obligar també a una dràstica baixada de la producció.

Amb tot, a més de continuar amb les col·leccions anteriors, amb títols ja esmentats, encara es van poder publicar llibres importants, especialment de divulgació, com:

Historia gráfica de España, de Rafael Ballester Escalas.

Historia de las colonizaciones, de Réné Sédillot.

Historia de los buques, de Jean Merrien.

La Atlántida, de Jürgen Spanuth.

La historia empieza en Sumer, de Samuel Noha Kramer, amb pròleg de Lluís Pericot.

També es va iniciar la col·lecció Voz e imagen, dirigida per Guillermo Díaz Plaja.

En català, destaquen l'edició en dos volums, dels divuit fascicles de L'art català.

Els llibres per a nens, com els de l'elefant Babar, de Jean de Brunhoff, traduïts per Carles Riba, i de divulgació de la Història Sagrada, de Daniel-Rops, que també es van editar en castellà.

Menció a part mereix Barcelona, vint segles d'història, de Josep Maria Garrut i Frederic Udina Martorell, editat el 1963.

D'una banda perquè va ser l'últim llibre editat per Aymà pare i fill a l'editorial que havien fundat el 1946 -ja havien venut les accions- i l'últim gran llibre de Jaume Aymà Ayala, que va morir poc després, el febrer de 1964, als 82 anys.

Però també perquè va ser un llibre emblemàtic per la seva qualitat de contingut literari i gràfic i de disseny, i amb una gran repercussió, com ho proven l'editorial de La Vanguardia de 12 de juliol, l'article de Josep Faulí a Diario de Barcelona el 24 d'agost, o la recepció de l'alcalde de Barcelona als autors i editors.

6) Editora Delos-Aymà (agost de 1962- agost de 1970).

Bàsicament pels problemes econòmics, Jaume Aymà Ayala i Jaume Aymà Mayol van deixar Aymá S.A. Editora el 1962, i van fundar Delos-Aymá conjuntament amb l'escriptor i periodista Artur Llorens (Artur Llopis), gran amic i col·laborador. Aquí s'hi van anar incorporant també els fills de Jaume Aymà Mayol, Jaume Joan, Albert i Josep Maria. (En Jordi, autor d'aquest treball biogràfic del pare, llavors era massa jove encara).

Per sostenir l'editorial, van haver de publicar obres més comercials i de gran públic com la sèrie Angélica d'Anne i Serge Golon, -reeditada fins els anys 1970- Los miserables, de Víctor Hugo, o Madame Bovary, de Gustave Flaubert.

Però també obres més minoritàries com:

La lluita de classes, de Raymon Aron, traduïda per Alfred Badia.

18 lliçons sobre la societat industrial, de Raymon Aron, traduïda per Joan Cornudella Barberà i amb pròleg de Joan Majó Cruzate.

Introducció a la política, de Maurice Duverger, traduït per Antoni de Rosselló, amb pròleg de Josep Antoni Gonzàlez Casanova.

L'empresa d'esser home, de Pedro Laín Entralgo, amb pròleg de Salvador Espriu.

San Pablo, de Teixeira de Pascoaes, que incloïa el pròleg de Miguel de Unamuno.

Va iniciar la publicació d'autors exiliats, continuada amb escreix després a Editorial Andorra.

En aquest aspecte es poden destacar:

Beethoven, de Lluis Capdevila, amb pròleg de Pau Casals.

Política y literatura, de Rafael Olivar Bertrand.

Crónica del Alba, de Ramón J. Sender, en tres volums.

El arte comprometido, d'Arturo Serrano Plaja.

I finalment, un dels llibres més estimats per Jaume Aymà: Pompeu Fabra, de Josep Miracle, que havia estat també alumne de Pompeu Fabra, dins de la Commemoració del Centenari del naixement de Fabra, el 1968.

Pel que fa a la censura, encara que s'havia suavitzat lleugerament amb l'arribada al Govern de Manuel Fraga, a la pràctica hi havia molt pocs canvis, i en cert aspecte encara havien augmentat els problemes per als editors.

Certament, ja no existia la censura prèvia, substituïda per la consulta voluntària.

Però si no es passava per la consulta voluntària, l'editor s'exposava a que, un cop publicat el llibre, hi hagués una denúncia, amb conseqüències fins i tot de presó. Evidentment, tothom preferia passar per la consulta voluntària.

I aquí, els problemes eren els mateixos que amb la censura obligatòria.

(Això sí, les formes havien canviat: les senzilles fórmules Denegado o No autorizado, s'havien convertit en Lamento comunicarle que no ha sido posible conceder la autorización de la obra; o bé, comunico a esa Editorial que la difusión del libro, si se editara en la versión íntegra presentada en este Servicio, sería

impugnada de acuerdo con los correspondientes preceptos de la vigente Ley de prensa e imprenta).

Són obvis els problemes, per exemple, per publicar autors exiliats, encara que des del Ministeri, amb l'interès d'oferir una imatge d'apertura, hi havia una certa flexibilitat.

Però en el cas de Crónica del Alba, de Sender, es va reproduir de manera molt similar el succeït el 1943 amb Lo que el viento se llevó.

El primer volum de la trilogia va tardar a ser autoritzat -es va presentar el setembre de 1964 i no es va autoritzar fins el gener de 1966- però es va poder publicar finalment sense problemes. I bona part de l'espera va ser a conseqüència de la intenció de Jaume Aymà d'incloure un pròleg escrit per Lluís Capdevila i que començava així: Fue en un ayer recordado con honda nostalgia; en un ayer cuyos ecos y resplandores no podrá jamás apagar el presente irrisorio y sórdido. Es clar, van lamentar no poder autoritzar la seva difusió.

En el segon volum, Jaume Aymà es va confiar i el va imprimir i compaginar abans de passar la consulta. Quan li van arribar veus que potser hi hauria problemes, va demanar la intercessió de Guillermo Díaz Plaja, llavors president del I.N.L.E., i va ser autoritzat ràpidament.

Però amb el tercer volum van arribar els problemes greus. Un cop el llibre estava ja a punt de sortir, algú li va comunicar, és clar, extraoficialment, que hi hauria una denúncia greu.

Efectivament, es va presentar a consulta el 7 de gener de 1967, i ja el 10 de febrer arribava la impugnació.

Comencen les negociacions contra rellotge per intentar salvar el que és pogués, donant per fet que el llibre s'hauria de refer de cap a peus. Finalment Jaume Aymà es va entrevistar personalment amb el Director General de Cultura, Carlos Robles Piquer, que li va insistir que li sabia greu, que no veia res, o poca cosa, impugnable en el llibre, però que l'Exèrcit i l'Església el pensaven denunciar, amb el perill d'un Consell de Guerra, i que aquí ni ell ni Fraga no hi podien fer res.

Després d'unes llargues negociacions entre Jaume Aymà, Ramón Sender i Carlos Robles Piquer, van acordar les moltes supressions que s'haurien de fer en el llibre.

En el desbloqueig de la situació també hi va influir decisivament l'interès de Sender de poder tornar de l'exili, i per aquest motiu es va avenir a que el llibre es pogués

publicar amb una gran quantitat de supressions i canvis. L'autorització va arribar el maig de 1967.

Almenys Ramón J. Sender va quedar plenament satisfet de l'edició, amb cobertes de Daniel Giralt Miracle. La millor que se n'havia fet, segons escrivia en una carta.

També va actuar la censura a posteriori en Casos especials, de Lluís Jordà. Era un llibre de contes, entre els que n'hi havia un que ridiculitzava un dictador, que de manera clara es podia identificar amb Franco. Un cop el llibre a la venda, va arribar la denúncia. La policia va anar a l'editorial amb la intenció de confiscar tots els llibres de l'edició. En cas contrari, Jaume Aymà s'exposava a anar a la presó.

Com que ja estaven distribuïts, els fills i molts amics de Jaume Aymà van haver d'anar a les llibreries per anar retirant-los, amb la col·laboració dels llibreters, que hi van ajudar de bon grat, davant l'amenaça que hi havia contra Jaume Aymà. Naturalment, no es va poder recuperar tota l'edició, però al Govern Civil es van conformar amb els que s'havien retirat.

7) Editorial Andorra (març de 1966 – agost de 1971).

Des que va abandonar Aymá S.A. Editora, i sobretot des de la mort del seu pare, Jaume Aymà va començar a pensar en la possibilitat de fundar una editorial fora d'Espanya, sense les limitacions econòmiques i polítiques del país.

Després d'uns primers contactes buscant un soci capitalista que volgués portar endavant el projecte, el 1965 va arribar a un acord amb Bartomeu Rebés, d'Andorra.

Una de les apostes importants d'aquest període va ser la publicació de nombrosos escriptors exiliats, tal com va recordar Manuel Andújar en el transcurs d'una conferència sobre aquest tema al Instituto de Cooperación Iberoamericana, a Madrid, el 23 de maig de 1985.

Però en contra del previst, els problemes amb la censura pel que feia a la distribució a Espanya encara van empitjorar amb la substitució de Manuel Fraga per Alfredo Sánchez Bella. A més, pel fet de ser una editorial estrangera, Editorial Andorra no podia passar la consulta voluntària, qui se n'havia de fer responsable era l'impressor del llibre (tots els llibres es seguien imprimint a Barcelona). En definitiva, res no havia canviat. Per posar només dos exemples, Campo del moro, de Maux Aub, o El extraño señor Photinos, de Ramón J. Sender, van tardar un any

en ser autoritzats, i en el segon cas, també amb un gran nombre de supressions. Això sense comptar els que, directament, no s'autoritzaven.

La relació d'escriptors exiliats publicats és:

Manuel Andújar: Vísperas.

Max Aub: Campo del Moro, La calle de Valverde, Las buenas intenciones.

Francisco Ayala: Los usurpadores.

Rosa Chacel: La sinrazón.

Simón Otaola: Los tordos en el Pirul.

Ramón J. Sender: Bizancio, El extraño señor Photinos, Jubileo en el Zócalo, i les reedicions de Crónica del alba.

Segundo Serrano Poncela: El hombre de la Cruz Verde.

Eduardo Zamacois: El misterio de un hombre pequeñito.

De la resta de producció en castellà, destaquem:

Las matanzas de París, de Jean Cassou.

Muchachos de cabellos grises, de Gilbert Cesbron.

Memento Mori, de Muriel Spark.

Las europeas, de Francisco Umbral.

I en català:

El senyor President, de Miguel Ángel Asturias.

La república moderna, de Pierre Mendès-France.

Obra selecta, de Rabindranath Tagore.

Sant Francesc d'Assís, de Gilbert K. Chesterton.

(Aquest va ser el primer llibre d'Editorial Andorra. Apart de la seva qualitat, la intenció era tranquil·litzar el Bisbe de la Seu d'Urgell i Co-Príncep d'Andorra, home d'un profund integrisme, sobre les intencions futures de l'editorial, encara que a la vista de les publicacions posteriors, no en deuria quedar gaire convençut).

I també es van publicar autors catalans com Lluis Capdevila, Guillem Díaz Plaja -La defenestració de Xènius també va tenir problemes amb la censura- o Miquel Saperas.

I entre els col·laboradors, traductors com Joan B. Cuyàs Boira, Ramon Folch i Camarasa i Julio Gómez de la Serna, que ja treballava amb Aymà des dels començaments dels anys 40.

Escriptors com Lluís Capdevila, Julián Marías, Federico Carlos Sáinz de Robles, Miquel Saperas i Joaquim Ventalló, que van escriure alguns dels pròlegs.

Com assessors literaris també podem esmentar el mateix Lluís Capdevila i Felip Cid.

I també cal destacar molt especialment Daniel Giralt Miracle com a responsable del disseny i cobertes de la major part de les edicions.

8) Editorial Noguer i Editorial Barcino (1971-1975).

Aquests anys, per primera vegada sense editorial pròpia, va treballar per a les firmes esmentades, a la vegada que tornava a col·laborar amb diverses entitats en l'ensenyament del català, com amb el Col·legi d'Advocats de Barcelona, o la Delegació d'Ensenyament de Català d'Òmnium Cultural.

A Editorial Noguer va ser l'editor dels volums Catalunya i Balears de la col·lecció Tierras de España.

A Editorial Barcino, llavors ja propietat de Lluís Carulla, va col·laborar directament amb l'editor i fundador, Josep Maria de Casacuberta, amb qui mantenia una profunda amistat de tota la vida.

Va formar part del Consell de Planificació, i de la Direcció d'Edició, juntament amb el mateix Josep Maria de Casacuberta i amb Segimon Borràs.

També es va encarregar de l'edició de Els ocells de les terres catalanes, de Jordi Maluquer

Cap de l'Oficina de Català de la Diputació. (1976-1981).

Al desembre de 1975, en el primer plenari després de la mort de Franco, i abans que s'aprovessin les Lleis d'amnistia i de reincorporació dels funcionaris depurats, la Diputació va acordar la reincorporació de Jaume Aymà com a professor de català.

La resolució va ser conseqüència d'una filigrana jurídica d'Eduard Tarrats Fontanelles, que va redactar una instància d'11 fulls basant-se en el fet que Jaume Aymà no va arribar a ser expulsat de la Diputació, si no que havia deixat de treballar-hi perquè no li donaven feina, i que en aquelles circumstàncies polítiques no tenia accés a cap reclamació.

Hi van col·laborar també molt activament en aquesta resolució, Ramon Font Altaba, Diputat d'Ensenyament de la Diputació, i Ramon Garriga Marquès, Cap de Relacions Públiques de l'Ajuntament de Barcelona.

El reingrés es va fer efectiu l'1 de febrer de 1976, i immediatament va ser nomenat Cap de l'Oficina de Català, càrrec que va exercir fins a la jubilació, el 1981.

(Va ser substituït per Joan Sales, company de Jaume Aymà a l'Extensió d'Ensenyament Tècnic durant la República, i que també havia treballat a l'Editorial Aymà).

Des de l'Oficina de Català va crear i dirigir els Cursos per a Funcionaris, realitzats amb la col·laboració de la Universitat de Barcelona.

També es va encarregar de la normalització de l'ús del català a la Diputació.

Últims anys. (1981 – 1989)

Després de la jubilació va col·laborar amb el Departament d'Ensenyament de la Generalitat, en treballs de correcció i assessorament, i amb la Direcció General de Política Lingüística, com a assessor del Grup de Treball de Documentació Administrativa.

També va dictar diverses conferències:

Memòria d'Ambrosi Carrion, conjuntament amb Xavier Fàbregas i Albert Manent, a l'Aula Magna de la Universitat de Barcelona. 28 de novembre de 1983.

Passat i present de l'ensenyament del català, conjuntament amb Bartomeu Bardagí, al Saló Torres Garcia del Palau de la Generalitat. 20 de novembre de 1985.

Mig segle d'experiència en correcció de llengua catalana, conjuntament amb Bartomeu Bardagí i Roser Latorre, dins del Primer Taller de Llengua Catalana organitzat pel II Congrés Internacional de la Llengua Catalana. 9 d'abril de 1986.

Història de la llengua catalana, a la Casa de Cultura de Sant Cugat del Vallès, dins dels actes del Mil·lenari de Catalunya organitzats per l'Ajuntament de Sant Cugat del Vallès. 9 de desembre de 1988.

Va col·laborar amb els actes pel Primer Aniversari de la mort de Salvador Espriu, organitzats pel Centre de Documentació i Estudi Salvador Espriu, de l'Ajuntament d'Arenys de Mar, amb l'escrit El meu Salvador Espriu, el febrer de 1986.

I va escriure, conjuntament amb Bartomeu Bardagí i Ramon Torrents, els articles Fabra i la normativa catalana, publicats al diari Avui, l'11 i el 12 d'abril de 1986.

Jordi Aymà Aubeyzon Sant Cugat del Vallès, abril de 2017